Ja sabeu la faula: a Hamelin, el flautista s'havia endut els nens i les nenes, seduïnt-los amb la seva flauta, perquè els vilatans no volien pagar-li que els hagués lliurat de les rates. Finalement el van pagar i els nens i les nenes van tornar a córrer feliços pels carrers de la vila.
Uns anys més tard, però, els ciutadans d'un territori anomenat Catalunya, van pensar que això de tenir els nens i les nenes pels carrers i per les cases era molt pesat. Que havien d'escoltar-los, ensinistrar-los, passar temps amb ells i elles... temps que creien que podien dedicar-lo a cosas millors i més profitoses. I es van enrecordar del flautista i de la seva flauta encantada. I van nomenar un Conseller de Flautició perquè posés fil a l'agulla a les seves aspiracions.
El Departament de Flautició va començar a generar idees a dojo. Una de les primeres va ser considerar que era bo que els professors i les professores fessin cursos de flautistes i que toquessin moltes, moltes hores, la flauta - fins i tot van proposar incentius pels que la toquessin durant més hores al dia- i així, s'endurien els nens i les nenes i, de passada, els nois i les noies adolescents que ja se sap que fan molta nosa i molta fressa. D'aquesta manera els podrien tenir més hores i més dies lluny. Ben lluny dels ciutadans, i ben entretinguts. Que, en definitiva, d'això es tractava.
Continuarà?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada